Benvinguts al web de l'Ajuntament d'Esparreguera - Divendres 22/11/2019
Traducció automàtica

Can Comelles 2

Ajuntament d'Esparreguera

Butlletí electrònic

De forma periòdica s'enviarà un correu electrònic amb un resum de l'actualitat del municipi.

Si ets menor de catorze anys es requereix el consentiment dels pares o tutors.

 Declaro que he llegit i accepto l'Avís legal.

També pots estar al dia del que passa a Esparreguera a través dels canals RSS:

Passejant per la vila

Itinerari 1. Mas Moneder (serra de Rubió)

Situats a la part alta de la vila, davant de l'antiga masia de can Comelles (actualment complex assistencial municipal), iniciarem el camí en direcció nord, cap a la serra de Rubió.

Seguint la pista asfaltada (antic camí ral o de les masies), travessarem un magnífic camp d'oliveres (Olea europaea), restes d'allò que havia estat una agricultura esplendorosa. Vestigis d'una vida dura, sens dubte, però al mateix temps apacible i culta, pel respecte que llavors es tenia a la terra que ens alimenta.

Primerament passem per can Santjoan, fa poc restaurat, i pel Batlló, cada cop més ruïnós. Pocs minuts després arribem a la masia de can Roca, una bona mostra de l'arquitectura rural del segle XVIII. Des del 1983 és propietat municipal i l'edifici ha estat remodelat. Havia estat escola-taller, però actualment no té una funció específica.

Arribem a l'esplanada del darrere de can Roca i agafem el camí de la dreta. Hi continuem deixant a la dreta el camí forestal de les Bramones, ben senyalitzat. En aquest tram podem observar a més del bosc, els signes de l'aculturació actual en forma de deixalles domèstiques ací i enllà.

A l'esquerra tenim una tanca metàl·lica dels terrenys de ca n'Àngel, una altra masia. Observem un garrofer (Ceratonia siliqua) al costat de la tanca i un camp d'ametllers (Prunus dulcis) i més enllà algunes oliveres (Olea europaea). També hi podem veure, molt sovint, cavalls pasturant.

Serrat del mas Moneder vist des de la serra del Cairat.

Serrat del mas Moneder vist des de la serra del Cairat.

A la dreta tenim una pineda de pi blanc (Pinus halepensis). Observem una àmplia representació de plantes mediterrànies: ginesta (Spartium junceum), romaní (Rosmarinus officinalis), farigola (Thymus vulgaris), argelaga (Genista scorpius), sempreviva borda (Helichrysum stoechas), olivarda (Dittrichia viscosa), roldor (Coriaria myrtifolia), botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), panical (Eryngium campestre), llentiscle (Pistacia lentiscus), esparreguera boscana (Asparagus acutifolius), esbarzer (Rubus ulmifolius), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), fonoll (Foeniculum vulgare), pastanaga borda (Daucus carota), ajocaperdius (Bupleurum fruticescens), fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), gravit (Pallenis spinosa), trèvol pudent (Psoralea bituminosa), corretjola de serp (Convolvulus althaeoides), llistó (Brachypodium retusum), ripoll (Piptatherum miliaceum), fuixarda (Globularia alypum), gavó groc (Ononis natrix) i alguna altra que no consignem. D'una manera discordant, hi apareix un petit clap d'oms (Ulmus minor) joves.

Prosseguim la passejada, deixant a l'esquerra l'antic dipòsit d'aigua, on anotem l'espernallac (Santolina chamaecyparissus), i una mica més endavant agafarem un sender a la dreta que en una curta pujada ens situarà en el camí nou de la cova del Patracó.

Aquest sender passa per una pineda de pi blanc (Pinus halepensis) amb algunes alzines (Quercus ilex) i garrics (Quercus coccifera). A més de les plantes indicades, veiem els pinzells (Staehelina dubia) i fins i tot alguna ruda de fulla estreta (Ruta angustifolia), que ens portarà bona sort. Aquest tros encara és de gres vermell o pedra esmoladora.

Arribats a la pista de nova construcció, seguirem en direcció a l'est i a uns cent metres aproximadament, prendrem a la nostra esquerra el camí que puja vers el serrat del mas Moneder.

Panoràmica des del mas Moneder.

Panoràmica des del mas Moneder.

En aquest recorregut podem observar els murs de pedra seca que s'estenen en centenars de metres pujant pels vessants més rostos, formant terrasses, per a retenir la terra en desesperats contorns. Amb una mica més d'atenció, podrem veure encara alguns passos esgraonats per a salvar els desnivells de les terrasses. Aquests passos són lloses de pedra que a manera d'escales sobresurten dels murs formant dos o tres graons segons l'alçària. Són dignes d'admiració aquestes parets formades amb pedres de grans dimensions. El dur i esforçat treball que representa enalteix encara més l'impagable treball de l'home de camp. També, al llarg del nostre recorregut, podrem contemplar algunes antigues barraques de vinya construïdes amb pedra seca. Petites obres d'art rural, atès que la seva construcció requereix una tècnica bastant elaborada, especialment en el tancament de la volta o del sostre.

Els antics bancals, en lloc de vinya (Vitis vinifera) o d'oliveres (Olea europaea), estan ocupats pel romaní (Rosmarinus officinalis) i la fuixarda (Globularia alypum), principalment, que fan goig de veure al final de l'hivern o al començament de la primavera, plens de flors. Destaquem també la presència de l'atràctil humil (Atractylis humilis), una planta meridional, de la farigola borda (Coris monspeliensis) i de la ruda (Ruta angustifolia), que torna a desitjar-nos una bona excursió.

Continuem amunt per la desviació esmentada i entrem en el domini de la roca calcària, característica principal de la serra de Rubió. Impressiona aquest paisatge de calcàries (carbonat càlcic) i dolomies (carbonat de calci i magnesi) de l'era secundària (o mesozoic, com diuen els geòlegs). La flora és particularment adaptada al substrat, amb plantes estrictament calcícoles com el bruc d'hivern (Erica multiflora) i el boix (Buxus sempervirens), escàs en aquest vessant solell però abundant en cotes més altes. Hi apareixen fragments ben constituïts de garriga, una formació vegetal integrada principalment pel garric o coscoll (Quercus coccifera), i de brolles de romaní (Rosmarinus officinalis). Cal indicar la presència del càdec (Juniperus oxycedrus) i de la fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia). També observem una planta endèmica d'Espanya, la centàurea linifòlia (Centaurea linifolia), que és bastant freqüent en tota la serra de Rubió. Als penyals es fa el te de roca (Jasonia saxatilis), una herba exclusiva del rocam calcari.

Deixem a l'esquerra una antiga pedrera i arribem fins a una coma on s'està refent la vegetació després dels repetits incendis. A més d'alzines (Quercus ilex) i pins (Pinus halepensis), anotem garric (Quercus coccifera), roldor (Coriaria myrtifolia), matapolls (Daphne gnidium), ginesta (Spartium junceum), matabosc (Bupleurum fruticosum), càdec (Juniperus oxycedrus), pericó groc o herba foradada (Hypericum perforatum), pastanaga borda (Daucus carota), esparreguera boscana (Asparagus acutifolius), aritja (Smilax aspera), llentiscle (Pistacia lentiscus), vidiella (Clematis flammula), orella de llebre (Bupleurum rigidum), espantallops (Colutea arborescens), denteguera groga (Odontites lutea), servera (Sorbus domestica) i estepa negra (Cistus mospeliensis), que ens indica un proper canvi de substrat (de calcàries passarem a gresos). Entre les plantes esmentades es fa una gespa de jonça (Aphyllanthes monspeliensis) i de fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides).

Una mica més amunt trobem una bifurcació: seguirem pel camí de la dreta, vers l'est. El de l'esquerra, amb un senyal indicador de circulació prohibida (una mica absurd perquè cap vehicle de quatre rodes pot circular i les motos de trial passen per on els hi rota), ens conduiria cap a les immediacions de Collbató. En aquesta cruïlla destaquem l'herba del mal estrany (Jasonia tuberosa), que floreix pels voltants d'agost.

Panoràmica des del mas Moneder.

Panoràmica des del mas Moneder.

El tros de camí pel qual anem ara, en temps pretèrits era empedrat, com es pot comprovar. Al marge esquerre veiem alguns formosos espígols (Lavandula latifolia).

Arribem a un altre encreuament, amb una pedra indicadora (és una fita que indica el camí del tradicional pessebre nadalenc). Tirem a la dreta. En aquest pla destaquen les ginestes (Spartium junceum) i els càdecs (Juniperus oxycedrus). Hi abunden també les carlines corimboses (Carlina corymbosa).

Seguim el camí i en la pujada cap al coll anotem l'orenga (Origanum vulgare) i l'espernallac (Santolina chamaecyparissus). En el torrentet de la dreta trobem l'herba fallera (Cephalaria leucantha) i l'alzineta (Teucrium chamaedrys).

Continuem pujant fins a un pal indicador. Estem a la part més alta (416 metres) del serrat del mas Moneder (part oriental de la serra de Rubió). Si avancem una mica, des d'aquest elevat mirador natural es contempla una visió de conjunt extraordinària. En primer terme, la muntanya de Montserrat amb tota la seva esplendor. Estem separats d'ella per la petita vall de la Salut, que queda a sota nostre. A la dreta, formant una cadena de cims feréstecs, apareixen el Cul de la Portadora, amb la seva forma característica i amb el seu passat ibèric, l'Era de les Bruixes, el Tossal Rodó i als seus peus can Tobella, masia mil·lenària. Una mica més enllà, la Socarrada i el puig de l'Hospici, els punts més alts del terme d'Esparreguera. També veiem Sant Salvador de les Espases, castell i ermita antiquíssims, el Puig Ventós i les muntanyes d'Olesa. Com a teló de fons, Castellsapera i altres muntanyes de l'Obac, i la còrpora pètria de Sant Llorenç del Munt. Si mirem cap al mar (visible en dies clars) se'ns presenta a la vista tota la comarca del Baix Llobregat i la Serralada Litoral.

Encara hem d'afegir a aquest superb panorama, un gran congost natural que divideix en dos aquests vessants de vertigen, a una banda el Montserrat i a l'altra les muntanyes ulteriors d'Esparreguera. Al fons una artèria cabdal de Catalunya discorre plena de vitalitat i d'història: el riu Llobregat. Des d'aquest lloc, a la tardor pot albirar-se el pas d'ocells migratoris en cerca de llocs més càlids. Guiades per l'instint o tal vegada perquè el Montserrat constitueix una enorme fita enmig d'una irregular plana, aquestes aus segurament han fet aquesta ruta des de temps immemorials.

Si pugem pels volts de Nadal, podrem gaudir (si els brètols de torn no l'han esgarriat) de la presència d'un pessebre que s'instal·la en l'escarpament calcari, amb un decorat natural de meravella. L'hivern ens ofereix també algunes altres sorpreses. Els forts corrents d'aire glacial que assoten el lloc, cristal·litzen la boira que adopta sobre les plantes formes capricioses. De bon matí, el paisatge nival de la gebrada i l'ambient gèlid, evoquen sensacions d'alta muntanya. En un dia clar ens permet contemplar vers l'oest, el fenomen de la «barraca de fum», conegut des d'antic. El doctor Orenci Valls, en el seu llibre La vila d'Esparreguera i el seu terme, ens el descriu així: «A l'hivern surt per alguna d'aquestes escletxes vapor d'aigua que es condensa en trobar la temperatura baixa de l'atmosfera, la qual cosa prova l'existència d'un corrent d'aigua, que alguns asseguren que es la mateixa deu de la Puda de Montserrat. En el mas Menader, prop de la font, hi ha la "barraca del fum", així coneguda en el país per la densa boirina que embolcalla la seva entrada.»

La font que esmenta el Dr. Valls consisteix en una cisterna que emmagatzema aigua de forma més o menys regular. No se sap quan fou construïda, però se li suposa un origen molt antic. Existeix la creença que la font formava part de l'entorn del mas Moneder. Se suposa que era una masia humil, atesa la pobresa del terreny, i se'n coneix l'existència per documents antics, però el seu emplaçament exacte continua sent un enigma. El nom que figura majoritàriament als capbreus de finals del segle XV i començaments del XVI és el de mas Moneder, grafia que hem adoptat en aquest llibre (també s'ha escrit Manader, Menader, Maneder i fins i tot Mercader, denominació aquesta totalment incorrecta).

Al costat de la font hem descobert la serverola (Agrimonia eupatoria), una planta medicinal que no és gaire freqüent al terme d'Esparreguera, els maimons (Tamus communis), una dioscoreàcia de llocs humits, la centaura groga (Blackstonia perfoliata) i la ginesta sessilifòlia (Cytisus sessilifolius). Pel que fa al paisatge del cim tenim sobre substrat calcari garrigues i brolles de romaní, i sobre substrat silícic brugueres.

Les plantes predominants d'aquestes landes o brugueres desenvolupades sobre l'arenita mesozoica són el bruc boal o arbori (Erica arborea) i les estepes, la negra (Cistus monspeliensis) i la borrera (Cistus salviifolius). Anotem també fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), matapolls (Daphne gnidium), arboç (Arbutus unedo), vidiella (Clematis flammula), botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), denteguera groga (Odontites lutea), aritja (Smilax aspera), espantallops (Colutea arborescens) i noguerola (Pistacia terebinthus). Hem d'assenyalar igualment la presència de brots de roures (Quercus humilis subsp. cerrioides) i d'alzines (Quercus ilex).

A la part calcària podem observar una munió de plantes, algunes força interessants: aladern (Rhamnus alaternus), arçot (Rhamnus lycioides), argelaga (Genista scorpius), argelagó (Genista hispanica), boix (Buxus sempervirens), botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), bruc d'hivern (Erica multiflora), bufalaga (Thymelaea hirsuta), cabells farigolers (Cuscuta epithymum), calabruixa grossa (Muscari comosum), clavell de ceps (Dianthus multiceps), corretjola cantàbrica (Convolvulus cantabrica), crespinell blanc (Sedum album), crespinell glauc (Sedum dasyphyllum), crespinell gros (Sedum sediforme), dauradella (Asplenium ceterach), falzia blanca (Asplenium ruta-muraria), farigola (Thymus vulgaris), farigola borda (Coris monspeliensis), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), gladiol de codina (Gladiolus illyricus), heliantems (Helianthemum sp.), herba de les llunetes (Biscutella valentina), herba fallera (Cephalaria leucantha), herba pigotera (Polypodium cambricum), llambra (Stipa offneri), lletera groguenca (Euphorbia flavescens), ranuncle de codina (Ranunculus gramineus), lli blanc (Linum suffruticosum subsp. milletii), mallenquera (Amelanchier ovalis), marcet (Dipcadi serotinum), narcís groc (Narcissus assoanus), noguerola (Pistacia terebinthus), orella d'ós (Ramonda myconi), polígala rupestre (Polygala rupestris), salvió blener (Phlomis lychnitis), senet de pobre (Globularia vulgaris), vulnerària (Anthyllis vulneraria), etc.

L'itinerari s'ha acabat. El trajecte de tornada és el mateix que el de pujada. Una alternativa, de molt quilometratge, és seguir la pista fins a can Paloma i des d'allí tornar a la vila.