Benvinguts al web de l'Ajuntament d'Esparreguera - Diumenge 19/05/2019
Traducció automàtica

cap1

Ajuntament d'Esparreguera

Butlletí electrònic

De forma periòdica s'enviarà un correu electrònic amb un resum de l'actualitat del municipi.

Si ets menor de catorze anys es requereix el consentiment dels pares o tutors.

 Declaro que he llegit i accepto l'Avís legal.

També pots estar al dia del que passa a Esparreguera a través dels canals RSS:

Passejant per la vila

Itinerari 10. Sant Salvador de les Espases i la Socarrada

L'itinerari comença a la Puda, on podem accedir-hi a peu o amb cotxe. Abans d'emprendre el camí, comentarem una mica el balneari en altre temps famós. Les aigües de la Puda comencen a agafar anomenada al segle XVIII. Els cronistes d'aquella època, Mansuet Pasqual, d'Esparreguera, i Joan Boada, d'Olesa, fan elogis de les propietats curatives de l'aigua. L'any 1829 el sastre esparreguerí Salvador Garriga va intentar fer un establiment de banys, però fracassà. El seu germà, Pau Garriga, féu un altre intent l'any 1834, però unes riuades van destruir les edificacions fetes. El 1854 Antoni Pujades creà una societat i de seguida començaren les obres, que no arribaren a fer-se segons el plantejament inicial de l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet, per fallida de l'empresa. Al començament del segle XX el propietari era Pau Garriga, de la família fundadora, i s'arriba al màxim esplendor del balneari. Durant la guerra civil l'edifici hostatjà refugiats i en acabar-se la contesa tornà a funcionar com a balneari fins a l'any 1958. Ara el seu estat és ruïnós. Tanmateix, les propietats de les aigües sulfuroses de la Puda eren i són moltes, especialment per a afeccions respiratòries i cutànies.

Sobre les plantes d'aquest indret s'ha d'indicar la presència del cascall bord (Papaver somniferum subsp. setigerum) i del cascall marí (Glaucium flavum).

Agafem un corriol que arrenca uns quants metres abans del pont sobre el torrent de Sant Salvador. Un pal indicador ens marca l'inici del camí. Passem per damunt de la boca del túnel i hem de fer un tram difícil perquè el terreny s'esllavissà l'any 1994 a causa de l'incendi de l'estiu i de les pluges de la tardor. Cobreix el rost terreny una malesa densa de matabosc (Bupleurum fruticosum) i ginesta (Spartium junceum), plantes piròfiles (és a dir, que són afavorides pel foc i que l'afavoreixen). Destaquem, tanmateix la presència d'algunes nogueroles (Pistacia terebinthus).

Sant Salvador de les Espases, vist des del mas Moneder.

Sant Salvador de les Espases, vist des del mas Moneder.

La vista de Sant Salvador i de les Espases de Baix ens alegra.

Al cap de poc entrem en un congost molt bell, obert entre materials paleozoics. Podem observar plantes de llocs humits: la centaura groga (Blackstonia perfoliata), l'enciamet (Samolus valerandi), la capil·lera (Adiantum capillus-veneris), la canabassa (Eupatorium cannabinum), etc.

Al peu del rocam s'està refent un petit fragment d'alzinar amb marfull, comunitat vegetal amb l'alzina (Quercus ilex) i el marfull (Viburnum tinus) com a espècies més característiques. També hi ha alguns grups der llorer (Laurus nobilis). En aquesta part del recorregut, entre altres plantes, observem roldor (Coriaria myrtifolia), centàurea de Quiró (Cheirolophus intybaceus), aritja (Smilax aspera), lletera de vesc (Euphorbia characias), esbarzer (Rubus ulmifolius), rogeta (Rubia peregrina), coronil·la boscana (Coronilla emerus), servera (Sorbus domestica), lledoner (Celtis australis), aladern (Rhamnus alaternus), rementerola (Calamintha sylvatica subsp. ascendens) i galzeran (Ruscus aculeatus). També, en el torrent, conillets menuts (Misopates orontium) i, a la vora del camí, fil·lírea de fulla ampla (Phillyrea latifolia) i ginestó (Osyris alba).

Passem per les Espases de Baix, formació geològica constituïda per conglomerat quarsós que data del començament de l'era secundària. Hi prospera el bàlsam (Sedum telephium subsp. maximum) i els barretets (Umbilicus rupestris), entre altres herbes interessants.

A continuació passem per gresos, també del triàsic. Troncs recremats de pins ens recorden el darrer incendi forestal. La vegetació no s'ha recuperat encara. Prop de l'entroncament dels torrents de Sant Salvador i de l'Afrau, ens apareix de sobte el Morral de l'Espluga, o Morral Llong, un estrep calcari del Puig Cendrós. En el torrent que el delimita i que baixa de l'Obaga del Mestres, anotem vinca (Vinca difformis), pericó groc (Hypericum perforatum), ginesta vellosa (Cytisus villosus), carabassina (Bryonia dioica subsp. cretica), heura (Hedera helix), frare d'heura (Orobanche hederae), falzia de bosc (Asplenium onopteris), marfull (Viburnum tinus) i llorer (Laurus nobilis).

A continuació, sobre la roca calcària del Morral Llong, trobem bruc d'hivern (Erica multiflora), fuixarda (Globularia alypum), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), llistó (Brachypodium retusum), herba de les set sagnies (Lithodora fruticosa) i moltes altres plantes pròpies del rocam calcari.

En el tram que segueix, de vegetació empobrida a causa del darrer incendi, només destaquem la mallenquera (Amelanchier ovalis) i el senet de pobre (Globularia vulgaris).

A l'esquerra del camí hi ha un antic forn de calç i una mica més endavant la font de Sant Salvador, totalment degradada d'ençà l'any 1994.

Ara ens tocarà girar a l'esquerra per tal d'emprendre la pujada. Estem trepitjant gresos i una mica més amunt trobarem conglomerats del començament del cenozoic (era terciària). La sequedat de l'indret la palesa la presència de l'arçot (Rhamnus lycioides). Descobrim també, entre les roques, la morenera ampla (Phagnalon rupestre).

En un giravolt del camí, a l'ombra, ens aturem per a agafar alè i veure el nostre objectiu: la Socarrada, unes roques que destaquen en l'incipient verd, a la dreta de la torre d'alta tensió. La serra de l'esquerra és la del Cairat i darrere està el Montserrat.

Arribem a una coveta, amb una imatge de Nostra Senyora de Montserrat (al davant tenim la Santa Cova i el Monestir). El camí passa per sobre i ja ens rep, patriarcalment, Sant Salvador de les Espases.

De les plantes que s'hi fan al turó us evitarem la llista, ara que fa poc ha començat la publicació il·lustrada de les flors salvadorenques.

L'ermita de Sant Salvador de les Espases.

L'ermita de Sant Salvador de les Espases.

L'ermita de Sant Salvador fa de partió entre els municipis d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Des de temps immemorial aquests pobles i altres de la rodalia han fet aplecs a l'ermita.

Sant Salvador de les Espases és esmentat en documents del segle XIV i el castell de les Espases apareix en pergamins del segle X. Fins a l'any 1936 hi havia dins la capella un retaule gòtic que fou destruït quasi totalment al començament de la guerra civil. Se n'ha conservat la predel·la o part basal, que s'exhibeix al Museu de Terrassa (castell-cartoixa de Vallparadís). Podeu entrar en la capella els dijous i diumenges (dies que la mantenen oberta els Amics de Sant Salvador, associació que té cura del santuari). La presideix actualment una imatge del Salvador, obra d'Amadeu Paltor. Després d'haver descansat i d'haver menjat una mica (o molt, que el lloc s'hi presta), reemprenem el camí.

Primerament el sender fa una baixada i després segueix per l'obaga. El microclima de l'indret permet la presència d'espècies de caire muntanyenc o centreuropeu: herba fetgera (Hepatica nobilis), anyol (Conopodium majus subsp. ramosum), viola vinosa (Viola willkommii), viola boscana (Viola alba subsp. dehnhardtii), teucri pirinenc (Teucrium pyrenaicum), talictre petit (Thalictrum minus), betònica (Stachys officinalis), etc.

(Thalictrum minus), betònica (Stachys officinalis), etc. El sender surt a un camí ample que condueix al collet de les Carboneres i a l'Orpina. Nosaltres, però, pujarem per un corriol assenyalat amb unes marques de pintura vermelles amb un punt blanc al mig (són les d'un itinerari que va de Viladecavalls a Montserrat). Després d'una breu pujada ens situem al coll de Sant Salvador (de la part de Vacarisses).

La vall de Sant Salvador.

La vall de Sant Salvador.

Des del coll s'albira un panorama extraordinari. A ponent veiem Sant Salvador i el Montserrat i a llevant se'ns apareix Sant Llorenç, com sembla anunciar-nos-ho l'herba de sant Llorenç (Astragalus monspessulanus) aquí present. El paisatge vacarissà comprèn la Torrota de Vacarisses, el poble de Vacarisses a redós dels Cingles, el polígon industrial de can Torrella i la urbanització Torreblanca, i a la dreta Coll Cardús. Al fons el massís de l'Obac amb el Castellsapera com a punt culminal i a la dreta, més al fons, el massís de Sant Llorenç del Munt, amb la Cova del Drac i la Mola. La pujada ara és bastant forta. Ànim que ja arribarem, els senyals vermells amb un punt blanc ens guien. Fem una petita marrada per a fer un petit descans i pugem al vèrtex de l'Hospici. Una gran fita de ciment amb la inscripció d'«Instituto Geográfico y Catastral. Vértice geodésico» ens ho assenyala.

Després d'haver-nos recuperat al puig de l'Hospici, prosseguim el camí, però abans ens fixem amb la vegetació, bàsicament de garriga i matoll. Anotem les plantes següents: garric (Quercus coccifera), bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria), romaní (Rosmarinus officinalis), botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), fumana (Fumana ericoides), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), crespinell gros (Sedum sediforme), sempreviva borda o herba de sant Joan (Helichrysum stoechas), arboç (Arbutus unedo), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), lletera groguenca (Euphorbia flavicoma), rogeta (Rubia peregrina), fil·lírea de fulla ampla (Phillyrea latifolia), estepa borrera (Cistus salviifolius), llistó (Brachypodium retusum), marfull (Viburnum tinus), en els llocs més protegits del vent, pinya de sant Joan (Leuzea conifera), càdec (Juniperus oxycedrus) i fuixarda (Globularia alypum). A més, tenim brots d'alzina (Quercus ilex) i de roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides). Entre les clapes de garric i matoll es fa una jonceda o prat de jonça (Aphyllanthes monspeliensis), amb abundància d'orquídia piramidal (Anacamptis pyramidalis) i, en els llocs més assolellats, de denteguera groga (Odontites lutea). Caminem una mica i encara anotem la farigola borda (Coris monspeliensis), l'escurçonera hirsuta (Scorzonera hirsuta), el matapolls (Daphne gnidium), el pericó groc (Hypericum perforatum), l'ínula de muntanya (Inula montana), l'orquídia abortiva (Limodorum abortivum) i el tanacet corimbós (Tanacetum corymbosum).

El camí és planer i agradable, que ens compensa la pujada feixuga. El ventijol sovint s'agraeix i més ara que ens acostem al turó del Roure del Vent. El turonet ens queda a la dreta i el roure a l'esquerra (un roure esprimatxat que es belluga al mínim oreig).

Seguim pel camí principal (hi ha sengles desviacions a dreta i esquerra). Passem per sota d'uns cables d'alta tensió i entrem a la vall on es troba la font de l'Hospici. És un camí agradabilíssim, arrecerat a l'hivern i fresc a l'estiu. Abunden les alzines (Quercus ilex), els roures (Quercus humilis) i les serveres (Sorbus domestica). La frescor de l'indret permet que hi prosperin també el teucri pirinenc (Teucrium pyrenaicum), l'argelagó (Genista hispanica), la vara d'or (Solidago virgaurea) i altres plantes d'ombra.

Al cap d'una estona trobem una cruïlla senyalitzada i pel camí de l'esquerra arribem sense pèrdua a la Socarrada. Estem al sostre d'Esparreguera, a més de 500 metres d'altitud!

Des d'ací la panoràmica és fantàstica, tant que no sabem on mirar primer. Farem la descripció des d'una mena de mirador de penyes (de conglomerats gresosos), situat on s'acaba el camí. D'esquerra a dreta veiem l'Obac i la serra de Coll Cardús, amb el Cap del Ros com a punt cimer, la serra de l'Hospici, d'on venim, la serra de l'Orpina i el turó dels Ducs; al darrere el puig Ventós, el puig Cendrós, el turó de la Gronya; al mig, en primer terme, Sant Salvador de les Espases i al darrere el coll de les Espases i les Espases de Dalt, a continuació el turó de la Plana d'en Bou i les Escaleres, i, donant al torrent de Sant Salvador, l'Escagassada, i en aquesta part del torrent l'Aranga i la serra del Cairat; després el Llobregat que separa Olesa d'Esparreguera. La vila d'Esparreguera se'ns apareix magnífica des d'ací dalt, presidida pel Campanar i les Tres Caravel·les. Més endavant l'antiga colònia Sedó i el Puig. D'Olesa es veuen els barris més nous i la zona industrial, d'Abrera les cases unifamiliars i de Martorell la vila i l'immens espai industrial. Resseguint el Llobregat arribem al delta i al mar, per l'esvoranc fet a la Serralada Litoral, amb el Tibidabo i la Torre de Collserola que emergeixen entre la Creu de Sàbat i el turó de la Gronya.

La Socarrada.

La Socarrada.

Darrere d'Esparreguera es perfila tot el Penedès, amb camps, boscúries i urbanitzacions. Més vora nostre la muntanya del mas Moneder i la resta de la serra de Rubió. Veiem igualment can Paloma, ca n'Estruch, la resclosa del Cairat i can Tobella. Seguint la vall de la Salut tenim Collbató i a la dreta la mola imponent del Montserrat, amb la Santa Cova, el Monestir i els penyals de tots coneguts. Si ens girem veiem el Bages i els Pirineus, i a la dreta l'Obac amb el Castellsapera i al fons Sant Llorenç del Munt.

El cim de la Socarrada va fer honor al seu nom durant l'incendi del 1994 i va quedar totalment dessolat. Ara ja han rebrotat molts arbres i arbustos i fa goig veure la vegetació: alzina, sobretot de fulla rodona (Quercus ilex subsp. rotundifolia), roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides), garric (Quercus coccifera), arboç (Arbutus unedo), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), pistolòquia (Aristolochia pistolochia), crespinell gros (Sedum sediforme), romaní (Rosmarinus officinalis), botja d'escombres (Dorycnium pentaphyllum), estepa borrera (Cistus salviifolius), llistó (Brachypodium retusum), bruc d'hivern (Erica multiflora), llambra (Stipa offneri), denteguera groga (Odontites lutea), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), lletera groguenca (Euphorbia flavicoma), llentiscle (Pistacia lentiscus), pinya de sant Joan (Leuzea conifera), fumana (Fumana ericoides), aritja (Smilax aspera), calabruixa grossa (Muscari comosum), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), farigola (Thymus vulgaris), sempreviva borda (Helicrhysum stoechas), marcet (Dipcadi serotinum), alzineta (Teucrium chamaedrys), herba de la feridura (Sideritis hirsuta), pimpinella petita (Sanguisorba minor), ínula blanca (Inula helenioides) i centàurea linifòlia (Centaurea linifolia).

Una esplendorosa flora per a un esplendorós municipi.