Benvinguts al web de l'Ajuntament d'Esparreguera - Dimecres 23/10/2019
Traducció automàtica

Carrer Cavallers

Ajuntament d'Esparreguera

Butlletí electrònic

De forma periòdica s'enviarà un correu electrònic amb un resum de l'actualitat del municipi.

Si ets menor de catorze anys es requereix el consentiment dels pares o tutors.

 Declaro que he llegit i accepto l'Avís legal.

També pots estar al dia del que passa a Esparreguera a través dels canals RSS:

Passejant per la vila

Itinerari 2. Cova del Petracó i Santa Maria del Puig

Iniciem l'itinerari a can Comelles i el començament coincideix amb el de l'itinerari anterior. Agafem el camí de la Cova del Petracó i continuem en direcció est deixant a la nostra esquerra el desviament que puja al serrat del mas Moneder. Deixem enrere, després d'haver-nos aprofitat de la seva ombra, uns pocs pins pinyoners (Pinus pinea) que es van salvar en l'últim incendi forestal, i una mica més enllà creuem un petit torrent d'aquests estreps meridionals de la serra de Rubió i observem com es van retallant els materials del Buntsandstein, constituïts per gresos, margues i argiles. Per damunt d'aquests materials apareixen potents nivells calcaris del Muschelkalk, que configuren un paisatge càrstic amb unes comunitats vegetals molt semblants a les del massís de Garraf, amb predomini de la garriga i de la brolla de romaní. A més dels components d'aquestes comunitats vegetals, podem observar, en aquest tram, l'arçot (Rhamnus lycioides), la fuixarda (Globularia alypum), l'iva (Ajuga iva), la ruda de fulla estreta (Ruta angustifolia) i el te de roca (Jasonia saxatilis).

Continuem alguns metres endavant fins a trobar a la nostra esquerra un senyal de pintura sobre una pedra. Aquí deixem la pista i agafem per l'esquerra un antic sender. A poc de caminar, trobem a la nostra esquerra un antic forn de calç, que posteriorment se li va obrir un cau per tal que servís d'aixopluc o barraca de vinya. Més endavant, també a l'esquerra, una antiga pedrera que ens mostra les seves cicatrius. D'aquí va sortir la pedra per a la construcció del Campanar. A prop, el petit torrent de la Pedrera creua el camí. Seguim arrambats a les roques, rodejant a mitja alçària la muntanya. Les conseqüències de l'últim gran incendi es deixen veure en forma d'erosió i restes d'arbres caiguts. No obstant, constatem que lentament les plantes van regenerant la zona i que els pins (Pinus halepensis) i les alzines (Quercus ilex) van creixent i amb el temps reconstituiran el bosc.

Continuem el camí i en poc temps arribem a l'entrada de la cova. Estem situats a uns 300 metres d'altitud, entre els materials calcaris del Muschelkalk inferior (del període triàsic de l'era secundària).

Barraca de vinya.

Barraca de vinya.

La cova presenta una clara submersió vers el nord, amb un recorregut aproximat de 200 metres. Malgrat les seves reduïdes proporcions i d'haver patit nombroses mutilacions, conserva bona part del seu primitiu atractiu, constituït per belles formacions calcàries. Estem en un santuari de la natura i si decidim accedir al seu interior, devem fer-ho amb humilitat i respecte absolut, per tal de preservar la vida que en situació extraordinària es desenvolupa en el seu interior. D'altra banda, si penetrem a la cova hem de portar un lot i anar guiats per una persona experta.

A mitjans del segle passat, aquesta petita cova albergava un endemisme de la fauna cavernícola. Es tractava del coleòpter Speleophilus patracoi Zariquiey, espècie nova descoberta pel Dr. Ricardo Zariquiey Álvarez, metge i naturalista. També és refugi d'una espècie autòctona de rata-pinyada de boca de ferradura (quiròpter del gènere Rinolophus). Recordem que les rates-pinyades són uns animals especialment importants com a destructors d'insectes danyosos a l'agricultura i a les persones.

Des d'aquí tenim una bella perspectiva. Als nostres peus el coll de can Vinyals, la capçalera del torrent del Violí (que més avall esdevindrà torrent de Pruneres, en ajuntar-s'hi el torrent de les Bramones), la coma que rep per la dreta el petit torrent de la Mestrança, l'alzinar de cal Riera i al fons la silueta de la vila d'Esparreguera amb el campanar retallant-se sobre el paisatge. Igualment veiem altres poblacions del Baix Llobregat i en la llunyania la Serralada Litoral.

Als voltants de la cova observem una gran diversitat de plantes: ajocaperdius (Bupleurum fruticescens), arçot (Rhamnus lycioides), argelaga (Genista scorpius), aritja (Smilax aspera), teucri de codina (Teucrium botrys), centàurea linifòlia (Centaurea linifolia), crespinell blanc (Sedum album), crespinell gros (Sedum sediforme), esparreguera (Asparagus acutifolius), espígol comú (Lavandula latifolia), farigola (Thymus vulgaris), farigola borda (Coris monspeliensis), fumana (Fumana ericoides), garric (Quercus coccifera), gavó menut (Ononis minutissima), llambra (Stipa offneri), llentiscle (Pistacia lentiscus), lletera groguenca (Euphorbia flavescens), llistó (Brachypodium retusum), malví hirsut (Althaea hirsuta), morenera prima (Phagnalon saxatile), olivera silvestre o ullastre (Olea europaea), romaní (Rosmarinus officinalis), ruda (Ruta angustifolia), te de roca (Jasonia saxatilis), trèvol pudent (Psoralea bituminosa) i vidiella (Clematis flammula).

Baixem de la cova per un camí de cabres, mai més ben dit, fins al costat de la pleta. Hi anotem: assotacrist (Picnomon acarne), card fuell (Carthamus lanatus), card de moro (Scolymus hispanicus), carlina corimbosa (Carlina corymbosa), espernallac (Santolina chamaecyparissus), espina-xoca (Xanthium spinosum) i panical (Eryngium campestre). En arribar a baix, el substrat geològic canvia i entrem en els gresos vermells del Buntsandstein. Una mica més endavant hi ha una estreta llenca de pinyolenc, que marca el pas cap als materials paleozoics, principalment llicorelles, que ja no ens deixaran durant la resta de l'itinerari fins que arribem al tossal del Puig, format per materials sedimentaris més recents.

Aquesta amalgama de terrenys alberga una flora bigarrada: bracera (Centaurea aspera), caps d'ase (Lavandula stoechas), estepa negra (Cistus monspeliensis), galzeran (Ruscus aculeatus), gatell (Salix atrocinerea), gavó groc (Ononis natrix), gravit (Pallenis spinosa), lloba-carda (Cirsium vulgare), servera (Sorbus domestica), ungla de gat (Ononis spinosa), etc.

Després de caminar alguns metres pel camí que tira cap a l'esquerra, ens aturem, no sols per dir-li adéu a la Cova del Petracó, que veiem al mig de la muntanya d'on venim, sinó també per contemplar un bonic alzinar. Aquesta massa arbòria, de cal Riera, ben cuidada, va aturar el gran incendi de l'any 1994. S'ha d'insistir que els alzinars i les rouredes són els millors tallafocs. Enmig de l'alzinar hi ha una ben conservada barraca de vinya d'estil tradicional.

Al fons del torrent creixen pollancres (Populus nigra) i alguns àlbers (Populus alba) i gatells (Salix atrocinerea). Una mica més endavant veiem un corriol que baixa i que ens conduirà a la font del Violí, on reposarem. Aquesta font (de la qual no beurem, per la presència de ramat) surt d'un antiga petita presa, utilitzada en temps pretèrits per a conduir aigua a través d'unes canonades de terrissa. En el frescal paratge anotem gatell (Salix atrocinerea), lledoner (Celtis australis), avellaner (Corylus avellana), servera (Sorbus domestica), capil·lera (Adiantum capillus-veneris), enciamet (Samolus valerandi), belluguet gros (Briza maxima), lletera de vesc (Euphorbia characias), trencanua (Equisetum ramosissimum), lletsó fi (Sonchus tenerrimus), morella roquera (Parietaria judaica), veces (Vicia sp.), verbena (Verbena officinalis), capferrat (Cirsium monspessulanum), jonc comú (Scirpus holoschoenus), pericó groc (Hypericum perforatum), fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), falzia de bosc (Asplenium onopteris), malcoratge (Mercurialis annua), morella vera (Solanum nigrum), epilobi (Epilobium sp.), plantatge gros (Plantago major) i pa de cucut (Oxalis corniculata).

Ja descansats, tornem a agafar el camí i observem molts conillets (Antirrhinum majus). Entrem ara en una boscúria molt agradable, formada d'alzines (Quercus ilex), pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyoner (Pinus pinea). L'ombra i la continua i molt suau davallada ens fan gaudir plenament de la passejada. Al fons, a la dreta, queda el torrent del Violí, de difícil accés des d'aquí.

Hi destaca, allà baix, la presència de comunitats d'herba pigotera (Polypodium cambricum) i barretets (Umbilicus rupestris), corresponents a l'associació Polypodio cambrici-Umbilicetum rupestris A. M. Hern. Perquè us en feu una idea, sense necessitat de baixar-hi (el descens és perillós), adjuntem un inventari de la dita comunitat del torrent del Violí (DG0501), d'uns 25 metres quadrats, en exposició est amb una inclinació del 80 per cent, sobre llicorelles tectònicament alterades: Polypodium cambricum (3·5), Umbilicus rupestris (1·2), Hedera helix (2·3), molses (3·4), Asparagus acutifolius (+), Asplenium trichomanes (+), Adiantum capillus-veneris (+), Rhamnus alaternus (+), Rubus ulmifolius (+), Clematis vitalba (+), Phagnalon saxatile (+), Parietaria judaica (+), Sonchus tenerrimus (+), Sedum sediforme (r) i Samolus valerandi (r).

El camí fa un petit revolt i veiem una barraca feta amb carreus reaprofitats (qui sap si de l'antic castell d'Esparreguera). Continuem. El camí desemboca en un altre més ample: tirem endavant, cap avall.

Entre les capçades dels arbres emergeixen can Comelles, el campanar i el Puig.

En un tram on el camí fa giragonses, veiem oliveres (Olea europaea), romanents d'antics conreus. Recordem que aquest camí era l'utilitzat pels pagesos per a accedir amb carro als seus camps. Hi veiem també una casa abandonada i saquejada. Anotem la morenera ampla (Phagnalon rupestre).

Continuem, seguint el camí principal. Passem per la Casa Blanca, construïda a mitjans del segle XIX i actualment deshabitada. Era coneguda també com la «casa de la cega», perquè, ja fa molts anys d'això, la dona que hi vivia va perdre la vista a causa d'un llamp que va caure a l'era.

Ens anem acostant al fons del torrent (que des de l'aiguabarreig del torrent del Violí amb el torrent de les Bramones rep el nom de torrent de Pruneres) i darrere d'un canyar o poblament de canyes (Arundo donax) ens apareix de sobte un ailant (Ailanthus altissima) ben maco, especialment a l'estiu, quan es troba en flor.

Pla del Puig.

Pla del Puig.

Ara agafem el camí de l'esquerra. Hi assenyalem la presència d'una servera (Sorbus domestica). La vegetació esdevé més ufana. A la dreta hi ha un bosc mixt de pins (Pinus halepensis i Pinus pinea) i alzines (Quercus ilex), amb molts llentiscles (Pistacia lentiscus) al sotabosc. A l'esquerra trobem una vegetació heterogènia amb bastants avellaners (Corylus avellana). També hi veiem les restes d'un pont del segle XIX o de començaments del XX.

Després de caminar una mica, podem veure al fons del torrent de Pruneres, a més del nombrosos i enutjosos ailants (Ailanthus altissima) i canyes (Arundo donax), bells oms (Ulmus minor) i, en el declivi del camí, magnífics aladerns (Rhamnus alaternus). A la vora del camí hi ha molts ginestons (Osyris alba), que, quan és temps, s'engalanen amb els seus fruits vermells.

Ara atenció perquè agafarem un corriol costerut que en un tres i no res ens menarà a dalt del pla del Puig.

Però abans donem una ullada a un monumental exemplar de pi blanc (Pinus halepensis), un arbre singular que hem anomenat Pi Gros del Puig (s'hi pot accedir pel corriol que baixa). Fa un perímetre o volta de canó d'aproximadament 338 centímetres (és a dir, 100 centímetres més que el pi blanc gegant del parc d'Olesa!). És, per tant, un digne successor del Pi Gros del Salt.

Després de la pujadeta entrem per unes restes que suposem d'un portal al que és el pla del Puig. Veiem altres restes de murs, que van ser objecte fa pocs anys d'una excavació arqueològica.

Aquests estudis han permès concloure, segons ens ha explicat amablement n'Oriol Achón, que en època medieval va haver-hi dues fases d'ocupació, la primera del segle XII al XIV, i la segona des d'una reforma al segle XV que es va prolongar fins al segle XVII.

I, com a punt final de l'itinerari, trobem l'església de Santa Maria del Puig, antiga parròquia d'Esparreguera. Adjuntem un resum de la descripció i la història de l'església del Puig, extret d'un treball monogràfic publicat el 1996 pel Col·lectiu Esparreguerí de Recerques: «L'edifici romànic original es componia d'una nau i d'un absis semicircular. Al creuer, s'alça un cimbori de planta més aviat ovalada inscrita en un rectangle amb una cúpula adovellada.

La nau longitudinal s'ensostra amb una volta de canó correguda. El campanar, ubicat al centre de la cúpula, així com les dues capelles que formen el transsepte i diversos arcs addicionals, són construccions posteriors realitzades al segle XV, com a ampliació i reparació dels danys produïts per un terratrèmol. Pel que fa a la seva història, aquesta església sembla que fou edificada pel voltants del segle XI. En principi era coneguda com a església de Santa Maria, quan encara no existia l'església de la vila. A principis del segle XVII, l'any 1612, l'església passa a ser sufragània, depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia. Durant els segles XVII i XVIII, la presència de persones encarregades de fer-hi oficis religiosos, de tocar les campanes i de tenir cura de les ànimes està documentada. El gran daltabaix de Santa Maria del Puig s'esdevé al juliol de 1936 quan patí les ires dels anticlericals: la crema de la imatge romànica i de la resta de continguts. L'any 1982 es va constituir oficialment l'associació Amics de Santa Maria del Puig que com a tasca principal prengué en les seves mans els treballs de restauració.»

Excavacions recents han mostrat un absi preromànic (datable entre el 850 i el 950), amb un paviment de l'època molt ben conservat.

L'itinerari s'acaba aquí, però abans doneu una ullada a alguns dels arbres que hi són presents: bonics pins pinyoners (Pinus pinea), un pi blanc (Pinus halepensis) de tres branques, una alzina (Quercus ilex) plantada en commemoració del centenari del Reial Club Deportiu Espanyol, vicedegà dels clubs catalans de futbol, alguns xiprers (Cupressus sempervirens), lledoners (Celtis australis), dos pebrers bords (Schinus molle) i un arbre del paradís (Elaeagnus angustifolia).

Podem dir que el Puig, bressol d'Esparreguera, és ben bé un paradís.