Benvinguts al web de l'Ajuntament d'Esparreguera - Diumenge 19/05/2019
Traducció automàtica

El Puig

Ajuntament d'Esparreguera

Butlletí electrònic

De forma periòdica s'enviarà un correu electrònic amb un resum de l'actualitat del municipi.

Si ets menor de catorze anys es requereix el consentiment dels pares o tutors.

 Declaro que he llegit i accepto l'Avís legal.

També pots estar al dia del que passa a Esparreguera a través dels canals RSS:

Passejant per la vila

Itinerari 3. Els blaus

Iniciem el nostre camí a l'ombra del Campanar i davallem pel carrer Tomàs Cabeza, mestre que fou de la vila, gaudint de l'ombra dels vells til·lers (Tilia sp.), moreres (Morus sp.) i negundos (Acer negundo). Ja entrats en la carretera de can Sedó, de seguida arribem a un revolt on el paisatge s'obre i des d'aquest indret, anomenat el Femer del Vaquer, podem veure part d'aquesta vall que el Llobregat ha format des de la muntanya de Montserrat fins a la Serralada Litoral (a la llunyania es percep la torre de Collserola). Tenim al davant el paratge de les Illes, l'església del Puig, la colònia Sedó i les muntanyes d'Olesa, i més a l'esquerra Sant Salvador, el puig de l'Hospici, el turó del Roure del Vent, la Socarrada i el Tossal Rodó.

Drecera de la Mitja Lluna.

Drecera de la Mitja Lluna.

Al costat de la carretera trobem una flora bigarrada, amb plantes banals i unes altres que romanen de l'antiga vegetació de l'indret: pericó groc (Hypericum perforatum), llemenosa (Artemisia campestre), arç blanc (Crataegus monogyna), crespinell gros (Sedum sediforme), fonoll (Foeniculum vulgare), serverola (Agrimonia eupatoria), roldor (Coriaria myrtifolia), cosconilla (Reichardia picroides), lletuga borda (Lactuaca serriola), esbarzer (Rubus ulmifolius), aritja (Smilax aspera), aladern (Rhamnus alaternus), esparreguera (Asparagus acutifolius), matapolls (Daphne gnidium), ginestó (Osyris alba), lletera de vesc (Euphorbia characias), heura (Hedera helix), fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), pastanaga borda (Daucus carota), ripoll (Piptatherum miliaceum), ginesta (Spartium junceum), argelaga (Genista scorpius), verbena (Verbena officinalis), etc.

En una altra corba, on aboca la baixada de la Padrineta, a recer d'uns bells exemplars de plàtan (Platanus hispanica), es fa una ufanosa bardissa, on destaquen el saüc (Sambucus nigra) i la vidalba (Clematis vitalba). També hi prosperen les acàcies (Robinia pseudoacacia).

Recordem que temps era temps aquest camí el seguia la gent que anava i venia de treballar de Can Sedó. Encara hi perviuen alguns arbres d'aquella època, plantats perquè la gent gaudís de la seva ombra.

Una mica més endavant, ens crida l'atenció un turonet colonitzat per l'atzavara (Agave americana). Sobre el cim d'aquest pujol, anomenat Puig-graciós, es conserven encara les ruïnes d'una casa coneguda com a cal Nené.

Passem pel pont del Saig, recobert d'heura (Hedera helix) i de vinya verge (Parthenocissus quinquefolia). A prop del pont apuntem, en el marge de la carretera, l'enreixada (Atractylis cancellata) i, en una esplanada, el card marià (Silybum marianum).

El torrent del Saig és força atapeït de vegetació, malgrat que el seu tram final presenta un aspecte desolador a causa de l'extracció d'àrids. En la part de dalt ens captiva el bellugueig incessant de les fulles d'un àlber canescent (Populus canescens). Per la part de baix constatem la presència d'un om (Ulmus minor) de considerables dimensions. En aquest torrent hi havia un pas o mina, utilitzat per la gent que anava a treballar a can Sedó, per a escurçar camí. La soritda donava al camí, davant per davant, de la font de la Bramona (o font de la Barona, en el parlar popular). Tanmateix era el lloc preferit pel jovent per a fer xerinola.

Abans del revolt de la Mitja Lluna, indret on hi ha un bell oliverar, agafem a l'esquerra una àmplia drecera, encara utilitzada avui pels vianants, que antany ho era pels treballadors que anaven a peu a la colònia tèxtil. És ornat de magnífics plàtans d'ombra (Platanus hispanica). A banda i banda de la drecera anotem: acàcia (Robinia pseudoacacia), aladern (Rhamnus alaternus), arç blanc (Crataegus monogyna), heura (Hedera helix), marfull (Viburnum tinus), matapolls (Daphne gnidium), orenga (Origanum vulgare), pericó groc (Hypericum perforatum), rogeta (Rubia peregrina) i serverola (Agrimonia eupatoria). Destaquem que a prop d'aquí hi viu la bàrlia (Bàrlia robetiana), una orquidia que cal respectar.

Sortim de nou a la carretera i abans d'agafar un revolt a l'esquerra, veiem un arç blanc (Crataegus monogyna) d'uns sis metres d'alt, envoltat de canyes (Arundo donax) i d'un herbassar de morella roquera (Parietaria judaica). En el torrent hi ha una densa vegetació de canyes (Arundo donax), lligabosc japonès (Lonicera japonica) i aritja (Smilax aspera) de fulla ampla (coneguda pels botànics com a varietat mauritanica o altissima).

Observem, en el tram següent, rementerola (Calamintha sylvatica subsp. ascendens), herba de sant Jordi (Centranthus ruber) i esteperola (Cistus clusii). Abans d'abandonar la carretera, veiem a la dreta un grup d'àlbers (Populus alba) que fa patxoca.

Enfilem el torrent del Puig o dels Blaus, que discorren per les terres blaves originades per la falla del Vallès-Penedès. A la seva entrada uns ailants (Ailanthus altissima) ens venen al pas. També prop de l'entrada, a la nostra esquerra i uns metres cap a l'interior del bosc, veiem alguns exemplars de pi insigne (Pinus radiata), plantats.

Bàrlia robertiana.

Bàrlia robertiana.

Els vessants d'aquest torrent fins no fa gaires anys eren cultivades. Hi predominava el conreu de l'olivera (Olea europaea) i el garrofer (Ceratonia siliqua), dels quals al llarg del camí podem veure encara bastants exemplars. L'abandonament d'aquestes terres ha fet proliferar el pi blanc (Pinus halepensis) i un dens sotabosc, que fins i tot ens fa angúnia pensant en el foc, que ja va mossegar una part del torrent. Prop d'on som ara, aquests plàtans (Platanus hispanica), que algú podrà pensar que són espontanis, foren plantats per a evitar l'erosió d'aquesta part. Llàstima que molts es malmeteren en un incendi forestal, que per sort va ser controlat aviat. Entre les plantes que prosperen en aquesta part del torrent, n'indiquem algunes: màstec (Chondrilla juncea), tripó (Verbascum sp.), bracera (Centaurea aspera), caps blancs (Lobularia maritima), pastanaga borda (Daucus carota) i ginesta (Spartium junceum), molt abundant, tant era així que moltes escoles venien a aquest indret durant el Corpus a collir flors de ginesta i se les emportaven en coixineres.

Ca l'Esperança, cal Teodoro o modernament la Granja del Comandante són els noms que hom ha anat donant al llarg dels anys a aquesta masia, que queda a la nostra dreta, avui abandonada del tot. Seguint el torrent entre la brolla veiem emergir la capçada d'un roure martinenc (Quercus humilis), de proporcions notables, acompanyat d'alguns rebrots i d'una cohort d'alzines (Quercus ilex). Caldria fer-hi una neteja per tal de deslliurar-lo de la bardissa que l'envolta. La frescor que proporciona el venerable arbre la denota el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum) que creix a la vora. Més enllà encara veiem alguns altres roures (Quercus humilis) i a la dreta una palmera (Phoenix canariensis). Al costa de la rovira hi ha una petita colònia de llorers (Laurus nobilis).

Torrent del Puig.

Torrent del Puig.

Anotem la falzia de bosc (Asplenium onopteris) i destaquem la presència d'un llentiscle (Pistacia lentiscus) de mida considerable. A la dreta observem un xiprer (Cupressus sempervirens), l'arbre de l'hospitalitat pagesa. Encara hi veiem petites clapes de roureda i petits fragments de lloreda. Més endavant, a la dreta, creix una servera (Sorbus domestica) i prop seu un espantallops (Colutea arborescens) ens sorprèn amb la fregadissa dels seus fruits. El roldor (Coriaria myrtifolia), que antigament era usat a les adoberies de pell, perfuma el nostre pas mentre avancem per l'agradable vall.

En la bifurcació de camins, agafem el de l'esquerra, que segueix la llera del torrent. Segons l'època de l'any, un escorrim d'aigua va per la llera. Prové d'una antiga font que hi havia, on ara trobem l'abocador clausurat de can Santjoan. No cal dir que aquesta aigua és perillosament tòxica. Passada aquesta surgència d'aigua, a mà esquerra, hi ha una bruguera de bruc boal (Erica arborea).

El camí es va estrenyent i les típiques formacions de terra blava són més a l'abast. Aquesta terra (milonita o tectonita) fou emprada pels terrissers de la vila, que la barrejaven amb la terrissa convencional per donar-li a l'hora de la cuita un cert enduriment.

Tenim, a la nostra esquerra, les parets quasi verticals, solcades de reguerots. Segons l'hora del dia la llum del sol li dóna un to que va des del blau intens fins al gris. Realment, és un paisatge estrany, de faula, de ciència ficció, un prodigi de la natura. Abans d'endinsar-nos en la capçalera del torrent observem les restes d'una edificació a la nostra dreta sobre el torrent. Es tracta d'un arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols. És curiós observar dins d'aquest recinte els troncs dels arbres, sobretot pi blanc (Pinus halepensis), estan inclinats en direcció al torrent, a causa del fort vent que assota la zona.

Després de resseguir els xaragalls que són el darrer tram del nostre camí. Aquestes parets ens barren el pas. Fa estremir una mica pensar o recordar com, durant milions d'anys, immenses forces tectòniques de distensió van actuar sobre els materials del període silurià (paleozoic), transformant la pissarra en tectonita (o milonita, com es deia abans), una roca encara més metamòrfica que la originària. Els amants de la geologia tindran ocasió, en aquest indret, de contemplar una finestra tectònica i bonics exemples de miralls de falla en els blocs de quars.

La nostra passejada ha estat curta però intensa. Retornem sobre els nostres passos. De retorn, a la nostra mà esquerra arrenca un camí ample, indicat amb un senyal groc i poc després per un cartell que ens assabenta que es tracta d'un camí forestal i que no poden passar les motos (els trialers no solen assabentar-se).

Els Blaus.

Els Blaus.

Era el camí carreter que servia als pagesos per a accedir amb el carro al seu camp. Avui s'ha eixamplat i dóna servei als agents de l'Associació de Defensa Forestal, per a tasques de prevenció d'incendis.

A poc d'iniciar-se aquest camí forestal, veiem a l'esquerra una servera (Sorbus domestica) i en tot aquest tros molts llentiscles (Pistacia lentiscus). També les herbes carlina corimbosa (Carlina corymbosa) i gavó groc (Ononis natrix). Aquest agradable camí va pujant suaument, entremig dels pins, blanc (Pinus halepensis) i pinyoner (Pinus pinea), i les alzines (Quercus ilex), que han colonitzat aquests vessants. Encara s'hi poden veure garrofers (Ceratonia siliqua), ametllers (Prunus dulcis), oliveres (Olea europaea) i algunes figueres (Ficus carica), vestigis de passades esplendors agrícoles. Ens ho confirma la presència, a la banda esquerra del camí, d'una imponent barraca de vinya. La natura silícia del terreny (de llicorelles) és confirmada per la presència d'alguns caps d'ase (Lavandula stoechas).

Arribem a un replà on hi ha una bifurcació. Seguim pel camí de l'esquerra. A mesura que anem pujant, sota can Santjoan, es veuen, fragmentàriament, els Blaus. Finalment apareix la serra de Rubió i al darrere algunes crestes del Montserrat.

Al fons del torrent observem una servera (Sorbus domestica) bastant gran. El terreny canvia i passem per una zona de gresos. A la pujadeta abunden els aladerns (Rhamnus alaternus). Aquesta rampa és dura si es fa a ple sol, però no patiu perquè podreu descansar al Racó de les Alzines, que com el nom indica està ombrejat per alzines (Quercus ilex) i arranjat amb bancs i taules. Fem un petit descans en aquest agradable indret.

Ens aturem en el primer dels dos miradors, sobre el torrent dels Blaus. Admirem un paisatge únic i que cal preservar. En el segon d'aquests miradors, que marca la fi d'aquest itinerari, veiem les restes d'uns antics murs, que podrien correspondre, segons l'insigne erudit Rafael Subirana, a una torre de guaita o a una fortificació.

Finalment arribem a l'esplanada de can Roca i per camí planer entrem a la vila.