Benvinguts al web de l'Ajuntament d'Esparreguera - Dilluns 29/11/2021
Traducció automàtica

Font i campanar

Ajuntament d'Esparreguera

Butlletí electrònic

De forma periòdica s'enviarà un correu electrònic amb un resum de l'actualitat del municipi.

Si ets menor de catorze anys es requereix el consentiment dels pares o tutors.

 Declaro que he llegit i accepto l'Avís legal.

També pots estar al dia del que passa a Esparreguera a través dels canals RSS:

Cultura i Festes Dilluns, 29 d'abril de 2013

29 d’abril: Dia Internacional de la Dansa

El passat dia 27 d’abril es va commemorar el Dia Internacional de la Dansa a Esparreguera amb la sisena edició del Places‘N’Dansa, coorganitzada per El Taller. Estudi de Ball i la Regidoria de Cultura i Festes

L’acte es va dur a terme, per causes meteorològiques, íntegrament a dins l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, on l’alcalde de la vila va llegir el manifest d’enguany, escrit per Anna Maleras, pionera de la dansa moderna i la dansa jazz a Catalunya.
Posteriorment, alumnes de diferents escoles de dansa d’Esparreguera i d’arreu de Catalunya van fer una mostra de diferents estils, des del clàssic fins a la dansa del ventre, jazz, contemporani o el hip-hop. I es va acabar amb una mica de piscolabis per a tots els participants.

Manifest del Dia Internacional de la Dansa 2013

El dia de la dansa d'aquest any m'agradaria que fos un record. Records d'agraïment a tots els que han fet possible l'evolució d'aquest art al nostre país.

Records que es remunten -en el meu cas- als anys quaranta, al Palau de la Música, al mestre Joan Llongueras: músic, poeta, filòsof que impartia classes gratuïtes de rítmica i plàstica per a infants i joves. Records d'aquells espectacles que un cop l'any muntava amb vestuari, decorats, orquestra i l'Orfeó Català i on a la mitja part podíem gaudir de berenar, coca de la Montserratina per a tots! Records de Joan Magriñà, alumne del mestre Llongueras, que es va convertir en el referent de la dansa clàssica a Barcelona, mestre de varies generacions, del cos de ball del Liceu, dels solistes i dels primers ballarins; aquells "privilegiats" que podien ballar al Gran Teatre barceloní però amb unes condicions laborals precàries o inexistents. Unes condicions que obligaven i obliguen encara ara, a intentar sobreviure. Com en els anys seixanta quan el boom turístic de la Costa Brava i Daurada va fer als ballarins canviar les puntes i les malles per castanyoles i vestits de flamenc i ballar en hotels amb pistes de ciment, en terrers de ceràmica de mil formes i mides... Una lliçó de convivència amb altres ballarins i estils com el flamenc o la dansa tradicional i els esbarts, grans conservadors de la cultura i l'esperit del nostre poble. Una lliçó de vida. Perquè la dansa, també és això, una lliçó de vida, de convivència i lluita constant, per un art que estimes.

Parlar de records i de generacions, també és parlar de transmissió de coneixements, de traspàs d'experiències. Als anys setanta arriba Herman Bonnin a l'Institut del Teatre i la dansa agafa gran protagonisme. L'Institut actua com a plataforma d'acollida de professors de primera línia i es converteix en un referent, no només per als alumnes, sinó per a la ciutat i pel país. Tots estàvem amb els ulls ben oberts, amb moltes ganes d'aprendre i aquesta energia va impulsar la incorporació de noves tècniques amb la mirada posada a Europa. M'agradaria agrair, especialment, la feina d'un d'aquests "convidats": Walter Nicks, que no només ens va deixar la seva tècnica de jazz sinó que ens va seguir de ben a prop al llarg dels anys, tutelant-nos en aquest camí de descoberta, un camí també compartit amb Delfí Colomé: músic, crític de dansa, escriptor, diplomàtic i col·laborador en les estades internacionals de Mallorca, Begur i Sitges.

És en aquest context i sense molts recursos públics que comencen a sorgir els primers grups, col·lectius, creadors i coreògrafs amb segell propi català. La imaginació, la creativitat i les ganes de ballar eren l'aval de la professió, sense oblidar la paraula "subvenció" que no va aparèixer fins molt més tard, l'any 1982, de la mà del Departament de Cultura de la Generalitat. Des d'aleshores tot ha anat fent camí, i el que a mi m'agradaria avui remarcar, és que la política d'un país no es pot deslligar del seu art. Hem de demanar a les administracions públiques que no s'oblidin de nosaltres, ni del nostre futur, ni de sensibilitzar i educar els més petits, ja que és imprescindible en moments com aquest. Tot país té una cultura i la dansa en forma part.

Anna Maleras

29 d’abril: Dia Internacional de la Dansa